Qui va ser Ramon Cabau? Per què s'està esborrant l'empremta d'un dels personatges més singulars de la història de la cuina catalana? I potser la pregunta més dolorosa i, tanmateix, més pertinent: quin patiment insuportable el va empènyer al suïcidi al bell mig del mercat de la Boqueria, que tant estimava?
Parlar de Cabau és descriure algú capaç de turbinar la gastronomia catalana fins a catapultar-la a una dimensió internacional desconeguda fins aleshores. És assenyalar un dandi il·lustrat que usava el vestuari i la picaresca per arrodonir una imatge de marca pròpia. És obrir les portes i les finestres del palau modern de la restauració barcelonina, amb sobretaules eternes. És visualitzar el portaveu d'un idealisme contagiós, d'una filosofia de pagès en un moment màgic. És esclarir les conseqüències de saber fer la puta i la Ramoneta entre el franquisme i la puixança del catalanisme sense sortir escaldat pel socialisme. És entendre que la solitud més dolorosa és quan s'està envoltat d'ulls inquisitius. I és, en última instància, certificar que la mort operística és el desenllaç adient si l'obsessió és no caure en l'oblit.
