conec el cos que genera el seu propi foc
mentre la saba de l’arbre prepara la floració
i la darrera maduració dels fruits
el mil·lenari rovell de la nit
va ferir-li la parpella cansada per la visió
i a les malmeses espatlles encara carrega el desig
d’un altre cos oblidat vagament recordat
el mirall va esberlar-li el somriure
per una línia oberta a la pell s’escorre lívida
arran dels llavis silenciosos
la precària claror de la rosada
de la humitat antiga de l’ermitatge se n’alça
la prudència i la saviesa que va anar abandonant
a la laboriosa travessia de la vida
al lentíssim desxiframent de la por i dels senyals
