Sota el ferro de la lluna la natura no és idíl·lica ni innocent: «núvols enfollits / de somnis obscurs», «sols malalts», «costelles nues de boscos freds», «hiverns esbotzats», «masos hostils», «merles estrangulades», «turons / tallats pels ganivets / de la penúria», «urpes roges d’ocell», «nit de primavera expulsada». És enmig d’aquest paisatge tenebrós que un jove poeta anomenat Thomas Bernhard malda per alçar la seva veu: crit i plany contra una existència que el revolta.
