Els poemes de Ran de terra, ran de cel han estat escrits a partir de la mitjanit del 20-21 de gener del 2020, quan va morir la meva mare. Després va venir el dol seguit d’un silenci que va madurar en uns poemes despullats de tot allò que ja no em semblava essencial. Aquesta poètica nua s’ha imposat en tot el llibre amb un sentiment germà al de Paul Valéry quan afirmava que la poesia també serveix per pensar sense que aquest fet li tregui ni una gota de la llum de l’experiència més trasbalsadora i fins i tot mística. La Covid-19 va confinar-nos tota la primavera del 2020. L’any 2023 vaig patir una operació d’urgència a vida o mort. Vida i mort en els versos que donen fe d’aquells trasbalsos. Déu i l’art, Déu i la creació, el Déu de la vida fa camí i inspira els poemes dedicats al mester del poeta entre els dos mons que relliguen la història dels dies i els somnis de les nits fecundes. Tanca Ran de terra, ran de cel un retaule de contemplació de la natura, un cant a l'art romànic pirinenc, a la visió dels ulls còsmics del Crist en Majestat de Sant Climent de Taüll. Enamorada del més bell, però també del més fràgil de l’existència humana, he escrit aquests versos que es podrien qualificar com un memorial d’agraïments.
