Al final de la matinada...
Ves-te'n, li deia, cara de poli, cara de guripa, ves-te'n desteste els lacais de l'ordre i els abellots de l'esperança. Ves-te'n mal amulet, xinxa de novici. Després em girava cap a uns paradisos per a ell i per als seus perduts, més tranquil que el rostre d'una dona que menteix,...
Aquest llibre fou escrit en una ciutat famolenca, envoltada de platges negres on es podreixen els gossos morts. S'ha dit que el va escriure un negre per als negres. no per a omplir-se la boca amb la Humanitat. L'assumpte central hi és la diferència. Però no cregueu que podeu passar de llarg com si no anara amb vosaltres, perquè també ens assenyala: el carceller blanc, el menyspreu glaçat, el cavall blanc de la mort... Fins i tot parla de raça. però no de la raça mesurable que la nostra antropologia nega amb desgana, sinó de la raça com a pústula que el blanc llança sobre el negre i l'esquena cremada pel fuet.
Césaire ens mira i un descobreix, enganxat al negre, el blanc i el negre com si foren germans siamesos que la mirada uneix per damunt de l'odi, arrossegant-se penosament cap a on ni l'un ni l'altre no volen anar, amb esforços inútils, ràbia... I al bell mig, ell fa dreçar-se la figura de Toussaint, Toussaint Louverture.
És la negritud que proclama Césaire -noteu que en francès "nègre" no és "noir"-, un negre que parla aplegant pètals i crits, fam i pudor, sang i sal, insult i metàfora..., a la recerca d'una ciutat invisible.
David montero
