Defugint el localisme que havia caracteritzat durant segles la literatura algueresa, la poesia de Rafael Caria és compromís, és passió, és arrelament a la terra i retrobament de la pàtria comuna sempre amb la mar omnipresent, però alhora és consciència per una llengua que cal defensar i preocupació per una societat abaltida que aboca el poeta «al llindar de l'esperança, entre la realitat i la memòria, entre els mots que es perden i els que imposa, sense que hom faci resistència, el nostre temps».
