Seguint el rastre de la tradició postsimbolista, Empar Sáez enlaira un artefacte poètic que serveix com a doble viatge, interior i exterior. Les ressonàncies còsmiques el converteixen en una apassionant recerca d’imatges sorprenents, en què el moviment del cos procrea més camí i genera una constant reflexió sobre la finitud humana i la voluntat. Amb uns materials tan evanescents, no és estrany que la poeta cerqui en el panteisme de la natura l’origen i la raó del ser.
