La poesia de Montserrat Costas fa màgia amb la quotidianitat. És un laberint de miralls que deformen o estilitzen el nostre pas pel món, tot fent burla de la voràgine en què estem immersos. La seva ploma té vocació d'estilet, de ganiveta, de bisturí. Anatomitza aquesta modernitat que hem construït i que alhora és ratera de les nostres existències. I és que aquí ja ningú es deslliura de Morir en hora punta.
