La dèria per cuidar el cos i combatre l'envelliment a costa de sacrificis i privacions, a més de tot el que promet la recerca biotecnològica, sembla que està a l'ordre del dia en l'anomenat primer món, i sobretot entre certs grups cada vegada més allunyats de les responsabilitats civils i el compromís col·lectiu. ¿Quina relació pot haver-hi entre aquesta vida ascètica i la desafecció política?
Podem pensar que aquest fenomen sorgeix de l'angoixa pròpia de temps confusos i de desorientació com ara els nostres, però tal com mostra Jordi Pàmias en el seu assaig, hi ha antecedents d'aquesta inclinació a les renúncies en religions i corrents de pensament en què la noció de salut i de salvació han confluït com a expressió d'una certa dissidència, encarnada en una estranya pulsió emancipadora.
El cos ha estat sempre un camp de batalla de la política: ho han explicat els mites clàssics i la història de la nostra civilització no ha fet més que confirmar-ho.
