La vista als dits recull, revisats, els seus dos primers llibres de poesia publicats en aquesta mateixa col·lecció, Los fòssils (al ras), ara convertits en Los fòssils al ras, i El fàstic que us cega, revisitats i revisats amb el cisell de l’experiència poètica i vital. Aquests llibres estaven exhaurits i d’aquesta manera l’autor els torna a posar en circulació revisitant-los i llimant alguns defectes que el pas del temps i una visió cada cop més segura de la pròpia creació poètica han anat evidenciant a l’ull sempre crític de l’autor. En aquestes primeres experiències l’autor, tal com diu el pròleg de Josep Pedrals creia que «el somni l’enverinava, que la inutilitat del verb florit no hauria de poder més que el desassossec callat», fins al punt que, en el segon llibre «va voler remarcar la brutor del que l’envoltava, la inconsistència dels fonaments i de les convencions, la constatació de les repugnàncies, i va traçar un camí per entre la femta, buscant la certesa per sota de la lletjor, maldant la sutzor, en una mena d’esclat barroc».
Dues noves propostes clouen el present volum: La vista als dits, resultat, segons Pedrals, d’una meravellosa interferència: «va aparèixer l’amor» i l’autor «va reconvertir la frisança indeleble que anava contra el viure, en un goig de sensualitat, pell a pell». I clou el volum el llibre Cartes mortes, una mena de retorn als temes primers, però des d’una misantropia plàcida, «sense exabruptes, d’una nitidesa i una finor carnerianes». Dos nous llibres de Joan Todó on la poesia es contrau i se sintetitza en aquella experiència extraordinària de llenguatge de què parlava Raül Garrigasait en la carta-epíleg que tancava El fàstic que us cega i que ara propicia una enlluernadora resposta epistolar, veritable teoria poètica sense concessions a l’èxit fàcil ni al confort de la intel·ligibilitat temptadora, amb què l’autor clou la reunió d’aquests quatre títols que s’han fet un.
