Corre el mes d’octubre del 1789. Maria Antonieta d’Àustria, la reina de França, trepitja per darrera vegada els jardins del Trianon. A partir d’aleshores, el seu serà un lent i angoixós caminar cap a la guillotina. En aquells moments són nombroses les persones que fugen de França amenaçades per la Revolució. Élisabeth Vigée Le Brun, que, malgrat la seva joventut, s’ha convertit en una retratista destacada de la cort, es veu obligada a deixar enrere llar, fama i família, i, acompanyada per la seva filla, fuig de París. La relació que l’uneix a la reina és un motiu suficient perquè s’hagi posat preu a la seva vida. Durant una fugida tan anguniosa com incerta, Élisabeth recorda com ha estat la seva existència i les dificultats que, a causa de ser una dona, troba en el camí de la professionalització com a artista. Des de l’exili, Élisabeth rep la notícia que Maria Antonieta ha estat guillotinada. La reina ja no existeix. I, amb ella, ha deixat d’existir, també, aquella jove retratista coneguda com la pintora de la reina.
