PI DE CABANYES I ALMIRALL, ORIOL
Tot tenia, com és natural, un aire cautelós i clandestí. Per part valenciana dirigien aquelles «convivències» l'hiperdinàmic Enric Tàrrega i l'exuberant Vicent Ventura. I més discretament, «com el cabdill que amb peu alat», també Joan Fuster.
Mantinc viu de fa dies el record del perfum dels tarongers en flor: als afores de Vila-real, o per Gandia, o a Dénia.
Aquest matí, tan tancat per la boira, semblava que hagués de nevar. Els estornells s'abaten ara sobre una olivera ara sobre l'altra.
La feina de l'assagista —com la de l'historiador, i la de l'intel·lectual, en sentit ampli— consisteix a traçar —a establir— connexions. Relacionar, harmonitzar: comprendre.
Em truca en Josep Palau Fabre, a qui he fet arribar un plec lacrat convidant-lo a la paella a casa amb Knut Ahnlund, el secretari del comitè Nobel de l'Acadèmia Sueca.
Passegem per la tarda daurada, entre pàmpols rovellats. Nit molt fosca, en noviluni (lluna zero). Ronda la guineu pels volts del galliner: fa un xiscle curt, i els gossos udolen.
Tot i que s'ha engegat un fred com de neu, alguns rosers continuen fent flor. «Vull anar fins al fons de la meva tristesa», m'ha colpit sentir-li dir.
Hi ha massa por a expressar-se en llibertat, massa por a mostrar-se als altres a pit descobert, massa por a la confrontació d'idees. Una excessiva contaminació racional dels sentiments.
Em pregunto, amb George Steiner, si no ens trobem en una cultura que seria, en el sentit exacte de la paraula, un postfaci, un epíleg.
