"La seva manera d'explicar-me el conte de tot anirà bé i la meva manera d'adonar-me que no, que res no pot anar bé mentre hi hagi algú com ell per sobre i algú com jo per sota, sense possibilitat d'equiparar-nos, sempre que els meus ulls rebin aquesta violència, fins i tot entre persones amb un mateix cognom, un pare i una filla que en teoria hauries de ser una fina estampa.
La seva manera de seguir parlant-me i la meva manera de callar, sotmesa, complaent. Vaig ser un sempre sí a tot fins que vaig dir NO, vaig parlar, i parlartambé és actuar, i encara va ser pitjor, un aixam de paraules la majoria de les quals assenyalaven i ferien. No era la emva intenció, però va succeir així; vaig sortir disparada de l'estampa."
La vida de Valentina Cruz ha estat marcada sempre per un sentiment de no pertinença al seu entorn. No encaixava en la seva família barcelonina dominada per la figura d'un pare dèspota que va fer del tot impossible establir el més mínim vincle afectiu. No encaixa en el barri madrileny on viu ara, superficial i buit, amb una vida social que no li aporta res. No encaixa en la cultura oficial, massa preocupada per la literatura fàcil i que menysté el valor subversiu de la bona literatura. Amb prou feines encaixa en la seva família, el seu marit i les seves filles, però és un encaix aconseguit a cops d'equilibri, estratègia, submissió i renúncies.
Valentina Cruz busca en la literatura l'autenticitat que la vida li nega, s'encara a l'escriptura com a un mirall trencat que li retorna les seves ferides, s'entrega a la lectura exigent, a la que requereix esforç, a la que tot ho qüestiona. És aquí on busca el seu espai, un lloc incòmode però l'únic on sobreviure.
