Els poemes de la llum (1919) ens arriben a través de la veu d’un poeta òrfic, considerat el darrer dels existencialistes. Escrits des de l’exaltació desaforada de la jovenesa, són trossos d’ànima que ens parlen des de la passió, l’expansió, però a la vegada des d’una reflexió i maduresa sorprenents. La veu de Lucian Blaga en català, gairebé cent anys després d’haver esclatat en vers, ens interpel·la, ens eixampla l’horitzó. Ens parla d’experiències essencials que prenen forma poètica entorn de la metàfora de la llum. La llum dels poemes que ara tenim al davant és la llum primordial, la llum que també s’identifica amb l’amor.
