«El pare em va acompanyar fins als setze anys (...). Es va posar malalt als cinquanta-dos, que són els que jo tinc en el moment d’escriure aquestes línies. No soc especialment aprensiu, però la fita fa reflexionar, sobretot quan parlem de dos organismes vius que s’assemblen en tantes coses (...). Parlar del pare o de la mare és parlar d’un mateix. Les seves morts ens expliquen, tant com les seves vides. Un dol incomplet ens allunya de qui som realment, ens impedeix coneixe'ns de veritat.»
El tumor és un llibre de dol. O potser és un llibre sobre el no-dol: una confessió sobre el dolor llargament reprimit. És un relat escrit en pocs mesos però covat durant més de trenta anys, perquè la pèrdua dels pares –per sort– és una absència que no s’omple mai del tot.
Escrit amb un llenguatge contingut i precís, Toni Soler retrata aquell adolescent que no va saber com enfrontar-se a la pèrdua i reconstrueix la figura del pare mort abans d’hora. El tumor cerebral que el va fer emmalaltir durant quatre anys, i finalment se’l va endur, reapareix en la ment del narrador com un mur insuperable, i esdevé a la pràctica un personatge més d’aquest fris familiar.
