Quan Rilke va dir que la pàtria de l’home és la infantesa estava dient, en certa manera, que tots som presoners de la nostra història personal, de la mateixa manera que la humanitat sencera és deutora del seu passat. Així mateix, en la història de la humanitat els nens i nenes han estat tractats gairebé sempre com a persones incompletes, com a projectes de persona, sense drets ni necessitats específics. Sobre aquest pòsit ancestral, la Il·lustració —i molt especialment Rousseau— va convertir els infants en individus. I en els dos segles següents la cura dels infants i la seva educació van esdevenir un dels pilars dels nous estats moderns. Sens dubte aquest canvi de paradigma es deu també a la popularitat de la idea de progrés: les societats avancen si són capaces de preparar i educar les pròximes generacions.
