És un retrat cruent de la societat literària catalana. Des del seu mercantilisme fins a l’escriptura de l’autoficció o la creació de marca, inclús per “persona interposada”. La poesia s’ha d’obrir i no quedar reclosa. Contra el costumisme i autocomplaença posa Miquel Bauçà d’exemple clar d’aquesta poesia del futur que va cap el que s’esdevindrà, que ha de caminar cap a la incertesa. Segons Munar, un dels corcs fonamentals són els premis literaris.
“La missió de la poesia és també la de transformar el pensar a través de la pregunta i no la de consolidar el ja pensat a través d’una resposta”.
