L’any 1975 és la culminació de Joan Miró com a artista universal: a Barcelona, a Montjuïc, obre les portes la seva Fundació, que aviat esdevindrà un centre d’irradiació de la cultura contemporània; l’any abans, s’havia presentat al Grand Palais de París la gran l’exposició retrospectiva, que havia permès a l’artista de fer el balanç del seu itinerari artístic. Les converses amb Georges Raillard, intitulades El color dels meus somnis, i que coincideixen, dia per dia, amb l’agonia ubuesca del general Franco, descabdellen amb paraules l’univers creatiu de Joan Miró. Més que no pas una crònica de la seva vida passada, Miró hi traça els vectors de la gran força creativa que el mou. La paraula de l’artista, precisa, efectiva, sobtarà el lector: poques vegades un creador ha deixat un testimoni tan valuós de la seva creació. Tot i que tímid, o més aviat eixut de paraules, Miró es deixa anar en el decurs de les converses. Fins aleshores, segons confessa el pintor, mai no s’havia «exterioritzat». I acaba reconeixent a Raillard que, amb aquestes converses, li ha «arrencat la pell».
GEORGES RAILLARD (Marsella, 1927) va iniciar durant els anys seixanta una obra de crític literari. Entre el 1964 i el 1969 va ser director de l’Institut français de Barcelona, que havia esdevingut un focus de resistència cultural en el període negre de la dictadura franquista. És molt gran el deute que, en aquest sentit, hi ha contret la nostra cultura.
