Mai fins ara, Joan Margarit no havia escrit un llibre que, conservant la tendresa dels seus primers poemes, tingués també la lucidesa severa dels últims. La intel·ligència sentimental i la bellesa abrupta d'aquests versos signifiquen un pas de gegant en la poesia del poeta català més llegit del nostre temps.
Assegut en un tren contemplo els camps
i de sobte, fugaç, passa una casa
que és el llampec d’alguna veritat.
Seria un error baixar del tren.
Ja no hi seria.
Estimar és on, i sempre hi ha una cosa
que m’ho revela: un terrat al sol,
la tarima del director d’orquestra
sense ningú, només amb una rosa,
mentre al voltant els músics toquen sols.
Un dormitori a l’alba, un camp segat.
Per descomptat, el cant d’aquells ocells
al cementiri un matí de juny.
Estimar és on.
Perdura al fons de tot: és d’on venim.
I és aquell lloc on va quedant la vida.
