A "L'esbós" (2010) vaig alliberar el crit de l'amor lèsbirc.
A "Fila índia enfora" (2012) vaig desprendre'm de la rebel·lia silenciada.
A "Lluíííís" (2015) se'm va escapar aquell somriure que acompanya el solor. L'humor suau com a alternativa de supervivència.
Trenta-cinc anys després d'haver nascut, he volgut córrer el risc de mirar-me als ulls. He abandonat tota preguntam tota resposta, i m'he deixat anar el més difícilm que, per ventura, és el més senazill: el buit, el gran misteri, la perfecta paradoxa, el dubte definitiu. "Deixar anar" és una versió de llibertat. Escric per dir adéu al masoquisme i l'angoixa dels amants. Poemes que s'acomiaden de la mutilació i la tortura moral.
Sense ànims de venjança. Només de commoció.
