Cézanne i Zola foren amics a partir de la seva adolescència, quan eren estudiants a Aix-en-Provence. La correspondència entre els dos artistes mostra com els seus talents s'anaven desenvolupant tot i que en Cézanne sempre hi va haver un perfil de pintor fracassat: El seu pare el va considerar sempre un pintamones; Zola, un esgarriat. Zola es va fer escriptor i no va trigar a conseguir la fama. Mentre les seves novel·les van començar molt aviat a tenir un èxit extraordinari, Cézanne només era un artista inhòspit que s'havia quedat enrere. No aconseguia trobar el que buscava. Tot just començava a pintar, crispava els punys davant la tela, l'estripava amb l'espàtula i llançava els pinzells contra la paret. Ambroise Vollard va ser el primer a percebre el geni del pintor, tossit, esquero i indomable, que va donar pas al cubisme de Picasso, al fauvisme de Matisse i l'abstracte de Kandinski. A partir d'aquí la pintura del segle XX va trencar totes les amarres.
