Conill de gàbia planteja un joc que parteix de l’intent d’acostar-se a una certa realitat exterior i interior, d’escrutar-la i fins i tot d’escatir-la. Per això des del “Dietari” inicial, un bloc de 24 poemes on una tercera persona sembla despullar-se, i a través de les següents parts del llibre, el mirall es va tombant progressivament i completant un recorregut de revolts i racons canviants, que ensenyen dubtes, inconcebibles, interrogants, impossibles i algun efecte de triomf; un poemari on, com remarca Francesco Ardolino al pròleg, el llenguatge s’ha perfeccionat, el discurs ha assolit una cohesió ambiciosa i les anècdotes han estat reduïdes a una mínima unitat fisiològica, just al damunt de l’evanescència dels seus continguts, i on Anna Ballbona ha afinat les seves eines musicals, ha esmolat el seu estilet semàntic i ha sabut construir un univers poètic sobre la base d’una quotidianitat real i alhora visionària.
