Lev Tolstoi mai no va amagar les crisis que durant tota la vida el van turmentar, però que alhora van esperonar la seva creativitat. A Confessió, un text escrit quan ja era un autor consagrat, censurat per l'Església el 1882, editat de forma clandestina el 1884 i que no es publicà a Rússia oficialment fins al 1906, descriu la lluita que manté amb una pulsió negativa que l'abocava a la destrucció. «Jo mateix no sabia què volia: em feia por la vida i pugnava per abandonar-la, però alhora n'esperava alguna cosa.»
Aquesta confessió radical (que beu de la tradició cristiana, però inspirarà pensadors com Mahatma Gandhi) comença assenyalant que en la seva vida ha emprès sovint camins equivocats. La fama, la glòria, els diners i la comoditat que li han reportat l'escriptura l'han fet abraçar una moral desencantada i un tant cínica: «La meva vida és una broma pesada i estúpida que m'ha fet algú.» Però Tolstoi no s'abandona a la desolació i s'enfronta a les preguntes més simples i ahora més trascendents: «Per què haig de viure, per què haig de desitjar res, per què haig de fer res?». Les respostes que hi troba transformaran per sempre la seva vida i el seu pensament.
