Amb Cimbelí, escrita el 1609, s'inaugura la que ha estat considerada la darrera etapa d'escriptura de William Shakespeare. Aquesta etapa constaria, a més de Cimbelí, d'El conte d'hivern (1610), La tempestat (1611) i Enric VIII (1612). Cimbelí ens apareix immersa en una sèrie de creences que acotxen encara la societat elisabetiana. Shakespeare ens les exposa amb aquesta barreja d'ingenuïtat i d'escepticisme que caracteritzen la murrieria de l'home que sap més enllà dels prejudicis dels seus coetanis i que ni tan sols es pren la molèstia de combatre'ls. Cimbelí, en tot cas, a part del valor intrínsec del seu vers i la seva prosa, ens forneix un riquíssim material d'estudi per a conèixer una sèrie de creences molt més pròximes a nosaltres del que normalment creiem. Imogènia, la filla de Cimbelí, és un dels personatges més cisellats de l'opus shakesperià, dolça, enèrgica, encalçada per l'engany, per l'infortuni i, a més, per l'odi de la seva madrastra. Imogènia, com l'Helena d'A bon fí, tot és camí, és una d'aquestes dones del Renaixement que, precursores de Georges Sand, no dubten a vestir-se d'home per tal de desafiar els convencionalismes d'una societat serradament masclista.
