CENTAURES I ROSSINYOLS

CENTAURES I ROSSINYOLS

Editorial:
EDICIONS DEL BUC
Any d'edició:
Matèria
Poesia
ISBN:
978-84-127432-0-3
Pàgines:
170
Enquadernació:
Rústica
Col·lecció:
Poesia
17,00 €
IVA inclòs
Disponibilitat inmediata
Afegir a la cistella

Instint i argent: la dansa d’una branca en flames
Nota final d’Anna Enrich

Se senten corcs, motors. Em fan embalar.
Els persegueixo dins la canícula de l’estiu, els dies del gos. Però els gossos mai no van embogir: diuen la veritat quan l’home no la suporta.
Tot això brilla tant perquè és a prop de la terra: no se’n separa mai. Pastor pel nadir, rastrejador del fons del cel. Resplendent caiguda encesa, perigeu del seu viatge perifèric.
Però és ascendent i no té remei, refila. I pujar és sentir si es té o no es té la força. Si es té el gest de creuar aquest carrer buit, es fa.
I ara el veig: s’ha posat a cavar. El forat que fa potser arriba al món subterrani on riuen rates entre vidres i detritus. Tant se val, això és el món i cal escoltar-lo, fer nit aquí.
Si el despertarà una ombra de boc intuïda a la boca, o la regurgitació d’un vell que demana aiguardent a la barra del bar, ja ho veurem.
Potser no dorm, que escriu. El plaer és suburbial, es vesteix de punk i junts entelen els vidres del cotxe.
«Aquella Venus / abandonada entre les heures» m’obsessiona.
Però per molt que s’enamori del fosc formigó on seuen les noies i els quinquis («Tot és ple de déus», ens diu), no pot deixar de mirar el déu ruderal que els creix entre les cames. Allà on s’apaguen els pitis o es vomita a trenc d’alba, també hi creix la flor blava del desig i la paraula. I tot s’ho val.
Un cant a l’altra cara; una celebració del contrast que, a alguns, ens mana.
Per sota de les veus interceptades, com secrets codis per obrir portes, dins la panxa de les muntanyes, la realitat es plega fins a desaparèixer (diu que és morta!). Apareixen els boscos, i els relats obscurs d’escuts perduts. S’hi endinsa, sense dubtar-ho i sense aturar el seu pas expert; s’entrellaça amb les bèsties des d’una intimitat radical i orgullosa de ser-ho.
Perquè hi ha amor d’Orient, hi ha amor de riu, hi ha amor dins els artefactes que desintegren el món, hi ha amor per tots els racons. (Tan sols un crit: l’amor és l’àngel.)
S’ha acabat o no, el combat? «La màquina de vapor», l’embat sensual que colpeja els vostres cossos, no s’atura mai? Que no s’aturi…
I és que quan el llibre s’acaba, sents que ha deixat el motor encès.
És una remor, una pulsió que es regira per dins i et demana que acceleris. Els gossos han estat bordant tota l’estona. No hem arribat encara, et diu a cau d’orella. Ens hem desfet de l’equipatge, hem cremat les proves, però tot ho portem a sobre: fem olor del camí que hem fet.
La intuïció em diu que «allò que m’espera ja ha passat». Com a premonició abans d’un gir inesperat.
Ja ens estan servint una altra copa a la barra.
Se senten els corcs, una altra vegada.

Artículos relacionados

Altres llibres de l'autor