Celebració s’escriu en un moment que no permet el solatge ni el sediment, i aquesta fluïdesa crea la imatge d’una llibertat, d’una desagregació que no pretén fixar allò que només és correntia, cerca una efervescència extenuant, com aquella que senten els cossos que desitgen, s’escriu amb paraules que s’esbraven en la porositat. Una lleugeresa de la pell viva que sura en la inquietud. El poema com a deflagració. Aquí ja s’ha deixat de banda aquell lligam paralitzant amb la història, i el vers es conforma contra la impaciència i el rigor del decandiment. Fins i tot l’oblit és una activitat, i explora els seus extrems en un desig insolent de ser fins i tot extemporani.»
Fragment de l’epíleg de Sebastià Perelló
