ALERAMO, SIBILLA; CAMPANA, DINO
Dos poetes s’enamoren abans i tot d’haver-se vist, com Verlaine i Rimbaud. Ella n’ha llegit el seu únic llibre i se sent una mica mossegada pertot. Tots els qui el coneixen diuen d’ell que és un poeta intractable, impossible, irat. Ella vol conèixer aquesta força negativa. Sap que la Nit modula aquell caràcter poètic que ella té tantes ganes d’experimentar a flor de pell. També sap (o intueix) que la fama que ella té no pot ser una fama total si no baixa fins a l’últim esglaó de l’infern òrfic que ell custodia amb tant de zel. És musa i és faunessa, segons diuen tots els qui la coneixen; una bellesa que ho vincla tot. I comença l’empait. Com Verlaine i Rimbaud comptaran totes les perles del Rosari de l’Aurora. Com Ingeborg Bachmann i Paul Celan expiaran els dimonis d’un amor abissal escrivint cartes i poemes que donaran la volta al món. Saturnalment.
