Brida proposa un viatge que no s’inicia pas per cap afany aventurer o desig de conquesta, sinó per la constatació dels límits la paraula i, per tant, de la pròpia identitat. Expulsada de si mateixa, la veu poètica avança sense brúixola, exposada als dilemes que contínuament li planteja el món que li ha tocat viure, amb l’esperança, no tant d’arribar a cap lloc concret, sinó de descobrir com establir una relació creativa amb l’Altre des de l’exili inherent a la condició humana. D’aquí l’heterogeneïtat del volum, que, per respondre la qüestió ètica —i, al capdavall, estètica— que planteja, recorre a un seguit de formes diverses que van des del renga o poema encadenat i els haikus fins a les tirades de decasíl·labs, els poemes en prosa i, fins i tot, la prosa a seques, més aviat narrativa o reflexiva, amb la voluntat de situar el discurs poètic al límit de les seves pròpies possibilitats.
