La pensadora, poeta, narradora i professora Marta Petreu ha aconseguit de manera bella, terrible i rotunda la síntesi entre filosofia i poesia que feia tant de temps que la cultura occidental perseguia. Així de clar i contundent. No cal dir que aquesta fita situa la nostra autora al cim de la poesia romanesa, europea i internacional del moment. I la traducció d'aquesta singularíssima autoantologia panoràmica de la poesia de Petreu entre 1981 i 2014, en l'excel·lent i treballada versió de Jana Balacciu Matei i Xavier Montoliu Pauli, honora la tradició catalana i la situa al costat de la tradició francesa, italiana i anglo-saxona, que també han sabut reconèixer, des de primera hora, la vàlua extrema de la producció lírica de la nostra autora.
Des de la seva extrema humanitat, el seu pessimisme ferm i la seva intel·ligència i lucidesa penetrants, Petreu ho qüestiona tot a través dels seus poemes: la realitat física, la metafísica, la vida i la mort, la identitat, l'alteritat, la família, el matrimoni, l'amor, el sexe, el desig, la necessitat, la voluntat, la societat, el poder, el bé i el mal, el temps, la memòria, la història, el coneixement, la raó, la veritat, la sinceritat, l'art, la cultura, la religió, la felicitat, el dolor, la solitud i un llarg etcètera. Des del descreïment i el desengany, Petreu demana, o potser seria millor dir «exigeix», un reset total de la nostra visió de la condició humana i la realitat. És la nostra única esperança, si és que n'hi ha.
