[Ànemos és un terme grec (eµ) que significa ‘respiració’. Prové del protoindoeuropeu *ane- d’idèntica semàntica i possiblement del sànscrit anitis (‘aire’). Comparteix la mateixa etimologia el mot llatí animus, que convoca el concepte més petit i orgànic d’«alè» o el més vast i atmosfèric de «vent». Ànemos és vent i és aire, doncs, però remet alhora al buf de la respiració que ens manté vius, el principi vital sense el qual no podem ser. Amb l’adveniment de les creences animistes s’eixampla, tant en l’univers hel·lenístic com en territori romà, el camp significatiu del lexema o arrel d’aquests noms, que, a més de continuar designant una realitat física, origina derivats que es vinculen a l’esfera de l’intangible i, d’aquesta manera, el camp semàntic s’amplia amb membres nous, en concurrència amb pneuma i psyché: així, en llengua llatina, la paraula de gènere femení anima fa esment tant de l’alè primigeni com de la substància espiritual de l’ésser; el masculí animus, al seu torn, situa davant d’allò que provoca una transformació interna en l’organisme del subjecte (sigui pensament, sigui emoció), davant d’allò que el mou a l’acció (en direm propòsit) o davant de la fermesa enfront del perill i de les dificultats (en direm coratge). Creix, doncs, l’horitzó significatiu de la família a què pertany el mot ànemos, sobretot si considerem altres possibilitats figurades de la rel que la conforma, com ara ‘agitació de l’ànima’, ‘passió turbulenta’, o els matisos que neixen d’un simple canvi de categoria gramatical (animo, en tant que verb, significa ‘dotar de vida’, ‘insuflar vida als que ja no hi són’). És aquesta mena de riquesa polisèmica la que irradia aquest llibre i la que vol aglutinar el mot que l’intitula. L’etimologia, en efecte, ens porta a l’origen per recordar-nos que som fets d’una substància evanescent i que, allà, al principi fou el verb, és a dir, aquesta mica de vent.]
Aquesta mica de vent, ressenya de Víctor Obiols.
